L’Impuls Imparable - Crònica del concert de Joe Satriani (14/07/14) - Sala BARTS de Barcelona (festival GREC) He de dir que em vaig emocionar una mica (bastant) amb el meu passi de “Media”; tenia fins i tot la foto d’en Joe Satrianiiii!!! em van dir que només era per entrar o per si me la demanaven, que en realitat no calia que me l’enganxés però jo tenia ganes de passejar-me per tooooota la sala amb l’enganxina al pit! I així em vaig passar tota la nit jiji fins que vaig anar a dormir, literalment… senyores que passegen pels carrers de Barcelona amb l’acreditació al pit! Sí i amb orgull xD.

En teoria havia de tenir l’entrevista amb en Marco Minnemann abans del concert però jo ja em temia que no tindríem massa temps… i efectivament! Com pensava, les furgonetes que recollien als músics es va endarrerir, de fet es va endarrerir de tal manera que el concert va començar tard per culpa d’ells. Només em sap greu no haver-me posat a primera fila quan vaig entrar abans que el públic…

A les nou en punt l’escenari estava preparat i muntat però ells no apareixien!

En veure que cap a dos quarts no m’havien vingut a buscar vaig decidir aplaçar els nervis per després del concert i gaudir al màxim! Al principi em va costar… però ho vaig aconseguir! Van entrar i vaig tenir la sensació que ja els coneixia, bé, potser a en Keneally no l’havia vist mai en directe, però sí en 100 vídeos! No van dir res, van començar a tocar. Sonava brutal!

Si no m’equivoco va començar amb Jumpin’ in; recordo molt el riff amb aquella distorsió tan característica, un punt més “guarrilla” que la que sol posar… i el moment en que la cançó calma les ovacions del públic els van poder dir hola. Mica en mica i sense espera es van presentant els músics per si sols, primer en Marco marcant la caixa enèrgica com sempre; en Bryan Beller al baix i amb els cabells amunt i avall… i la sorpresa de la nit: Mike Keneally! sempre pensaré que aquest home no ha volgut ser més protagonista perquè realment… ho hagués pogut ser… quina passada tant als teclats com a la guitarra! Mare meva… un cop més necessitava més ulls per poder-ho veure tot!

Després va continuar amb un dels temes que més em van sorprendre, es diu Devil’s Slide i jo no la tin massa coneguda perquè és del disc “Engines of Creation” (2000) que no em mola massa i just aquesta és massa electrònica pel meu gust… però clar… amb en Marco i en Keneally als teclats i al palm mute… va ser un dels temes que em van flipar més… la distorsió va fer que de seguida estiguèssim a dalt de tot, era impossible baixar! Més heavy que mai…

I acaben i pam! la tercera cançó era Flyin’ in a blue dream i és allò que dius “no pot ser!!! ja?” la gent es va sorprendre tant com jo… de fet si ho mireu ningú estava a punt per gravar el tema hehehe i tots els vídeos que he vist tenen els inicis tallats! preciosa… jo només recordo pensar “com camina, com camina, com caminaaaa” visca el punch del bombo…

I sense gairebé temps de deixar-me recuperar l’alè… la fantàstica i preciosa Unstoppable Momentum, tan seva, tan Satrianíssima… i quin finaaaaal en Keneally i en Satriani fotent-li per davant i en Minneman on fire amb els breaks del darrere!

Després a venir una mica de calma amb la preciosa The Weight of The World amb el punt de groovie progressiu que els queda tan bé als dos Aristocrats i a en Keneally. I la tornada que molts vam corejar amb els ulls tancats assaborint el moment…

Un altre tema molt ‘canyero’ i revisitant el disc Surfin’ with the Alien va ser Ice9, espectacular la canya que portaven…. Mare meva POWERFUL total! i en Satriani d’un costat a l’altre mentre la cançó que he escoltat tants cops em sonava més moderna. Seria la bateria? seria el so de la guitarra? no ho sé. Aquí va fer una mica de sons tipus Vai eh en Satch… tot s’ha de dir heheh encara que… què va ser primer l’ou o la gallina?

Vaig cantar tooooooooota la melodia de The Crush of love sense saber quin tema era, bé, més aviat sense recordar-lo! m’agrada molt! i m’agrada molt l’arpegi per sota que sonava bastant guay de volum… després vaig pensar que millor no cridar gaire, no fos cas que em quedés sense veu per entrevistar en Marco jejej

Moment tranquil amb la curteta I’ll put a stone in your Cairn. Balada romànticona i Satrianíssima també! preciosa! diguèssim que vaig sospirar… sempre la trobo curta… i sense esborrar el meu somriure als llavis va arribar: A Door into a Summer, seguint l’ordre preestablert al disc. No sé si és més single aquesta o la Unstoppable momentum; em vaig adonar que la gent les canta per igual… aquesta la vaig cantar tota segur! m’encanta! es la primera que se’m va enganxar del nou disc.

L’escenari es va quedar a les fosques i va aparèixer la guitarra blava amb el logo de Chickenfoot per Lies and Truths… però al cap de pocs segons espectacle Minnemann… espectacle…. quin domini… jo pensava com el podria entrevistar sense semblar massa fan després d’aquella emoció! uaaahhh… orgàsmic total… final apoteòsic! em penso que va ser una de les meves preferides de la nit!

Un dels temes que no podia faltar era Satch Boogie, guay! Com sempre! Sí que és un dels temes que mai fallen, i va ser molt xulo veure l’espectacle musical uncop més. És un dels molts temes en que el pobre Keneally va de cul que si guitarra que si teclat… quin canvi de xip!

Vaig recordar el meu somni americà amb “Shine On American Dreamer”, com va comentar en Satriani és un tema perfecte per posar-te mentre condueixes. Un dia ho provaré Joe! I les imatges que acompanyaven la música quedaven súper bé amb el joc de llums de la sala.

“Three Sheets to the Wind" un cop més, en Satriani i en Keneally es van posar a contestar-se i doblar-se l’un a l’altre i buaaaa!!! En fi, molt guay! I Satrianíssim!

Cryin’ és la típica cançó per plorar, per recordar melancòlicament un amor, per festejar o per fer l’amor. Si o no? Jo la posaria de fons en tots aquests moments. Ja sé que es diu Cryin’ i que vol dir plorar… però a mi no em fa pas tanta pena… m’agrada molt i la torbo molt romàntica amb un punt tràgic que m’encanta, em fa sospirar. Mmmm potser molaria per dir adéu a algú que marxa, d’acord. Així la compro. Preciosa amb llums que casaven a la perfecció.

I després de la tranquil·litat i l’emotivitat de Cryin’ va arribar un dels moments de la nit. Com sempre sol passar-me amb en Marco, i encara que aquest cop ja m’ho esperava… va arribar el momentàs del súper solo de bateria. On els que encara no s’havien adonat del potencial de Mr. Minnemann van quedar amb la boca tan oberta que els tocava a terra. Com sempre un solo estudiat i improvitzat a la vegada, precís i passional, suau i potent, directe i elaborat… amb aquells malabars que alguns critiquen i altres envejen… una passada.

Seguint a tope gràcies a en Marco Minnemann vam viatjar en el temps amb el tema “Time Machine”, i amb menció especial a Marco Minnemann de nou. Amb una força i un punch bruuuutaaaaal; amb aquest punt agressiu/sexual hauria de dir… fa que realment caigui la baba i que el cos et vibri de manera espectacular amb el bombo o la caixa. Un cop més em va passar allò tan sorprenent que només em passava amb The Aristocrats… que se’m desvia l’atenció cap a la bateria… Aquest noi no ha d’anar al gimàs ja us ho asseguro… i per això va sortir tan suat a l’entrevista… però és que mare meva….

Vam seguir navegant pel tems amb ‘Always with me always with you’ seguida de ‘Surfin’ wth the alien’. Entenc que la gent els vol i que els ha detocar… pensaria que estarien un amica sobats… però no! van sonar totalment actualitzats! crec que els músics de la banda hi tenen molt a veure!

Després els músics es van trobar a la part central de l’escenari i van saludar ovacionats pel públic. Aquest era el moment en que jo pensava dir “Happy Bithday!” a en Joe, però no volia cridar (que havia de tenir veu per entrevistar en Marco) i ho vaig deixar estar. No es van fer pregar massa, van sortir i ens van acabar de guanyar amb les cantarelles corals de “Crowd Chant”. Em va encantar que en Marco va sortir amb una birra a la mà i només tocava amb una mà i un peu igualment no faltava pas res més jejeje

Finalment va acabar amb la mítica Summer Song; un altre tema totalment cantat i corejat .

Cal dir que la Sala Barts m’agrada bastant com sona! el concert de l’Steve Vai del setembre va sonar molt bé. Pot ser que sigui perquè em va tocar quedar-me a la dreta i en Satriani era a l’esquerra… pot ser que sigui perquè tenia l’entrevista emparaulada amb en Marco Minnemann… no ho sé! però sé que no sóc la única que va pensar que en Marco es va guanyar el protagonisme de la nit… els aplaudiments ho van deixar bastant clar! de fet, hi havia molta gent que havia vingut per ell i no per en Satriani eh!

Flipaaaaant com sempre!! i tinc molt més bon record d’aquest concert que el de 2010 a la Sala Apolo. De fet no recordo ni qui eren els músics que l’acompanyaven l’altre cop… aquest cop no els oblidaré… Quina nit!

Per cert! a les 12:00 de la nit ja va ser l’aniversari d’en Satriani, 15 de juliol, 58 tacos… molt ben portats! i rock’n’roll i metal a les venes! molt en forma i a seguir així Joe! T’espero per la propera ja sigui G3 o acompanyat d’aquests monstres.

+ info and pictures: http://marina2502.tumblr.com/post/92673667661/limpuls-imparable-cronica-del-concert-de-joe